L’antic Egipte i la història de la perfumeria

La història de la creació del primer encens ens porta a l’antiguitat profunda. Les troballes arqueològiques ens permeten obrir lleugerament el vel darrere del qual s’amaga el secret de l’art de crear aromes d’antics indis, babilonis i egipci civilitzacions. Tots ells estan units per un fil de coneixement i experiència adquirits els uns dels altres en l’obtenció d’olis essencials. De fet, durant molts segles, la gent ha intentat descobrir el secret de l’olor, extreure’l, trobar maneres d’utilitzar el seu poder màgic per tractar malalties.

A l’Antic Egipte, les fragàncies tenien un paper especial; acompanyaven una persona que vivia a la terra i marxaven cap a un altre món. És aquí, a Egipte, on s’ha de buscar els secrets per crear el primer encens. Els olis essencials formaven part integral dels rituals: es donaven honors a les divinitats, rentant-se amb encens fragants durant la pregària. I l’ús de les aromes de mirra, encens i resina de trementina es consideraven el millor mitjà per elevar l’ànima.

Als temples de l’Antic Egipte, eren especialment venerades les aromes de mirra, encens, cedre i xiprer, que es mostraven en vasos als quatre punts cardinals i simbolitzaven la curació, la divinitat, la protecció contra els enemics i la masculinitat. Per aromatitzar l’aire s’utilitzaven resines perfumades, fusta, fruits, plantes, espècies en forma de boles, que es posaven sobre una font de foc.

A la ciutat del Sol, Heliotrop, es realitzaven rituals dedicats a la deïtat Ra - utilitzaven diferents encens tres vegades al dia - a l'alba - resina ambarina, al migdia - mirra, al capvespre - una barreja de 16 components, que es deia "kufi", que es tradueix de l'antic egipci significava "benvinguda als déus". Entre aquests 16 ingredients hi havia la mirra, el safrà, el ginebró, el toxo, els festucs i les llavors de fenigrec i altres encens.

Moltes receptes no ens han arribat pel seu contingut original. Però tot aquest encens s’utilitzava no només en rituals religiosos, sinó també per curar diverses malalties. Per exemple, es creia que la fragant barreja de kufi millora el son, calma, alleuja l'ansietat. "El petroli és una medicina per al cos" - va escriure el faraó Amenofis III (1405 - 1367 aC). L’olor de la mirra es va notar clarament a la tomba oberta de Tutankamon.

Per què els antics egipcis embalsamaven els cossos de faraons morts o d’altres persones nobles que van aconseguir construir-se una tomba durant la seva vida? Creien que el cos s’ha de mantenir en les millors condicions durant la transició cap a un altre món, perquè l’ànima es manté i ha de viure en un cos preservat, no subjecte a la decadència.

Per tant, l’enterrament del cos va anar acompanyat d’una gran quantitat de substàncies aromàtiques, cosa que es confirma amb les restes d’extractes fragants endurits que es troben a les piràmides dels faraons i cadascun d’ells tenia el seu propi aroma individual. Les receptes exactes d’agents aromàtics i el mètode d’embalsamament, malgrat les descripcions detallades d’Heròdot (490-480-425 aC), no han sobreviscut.

El mètode principal per obtenir substàncies odoríferes era el premsat. Els antics egipcis tenien laboratoris que feien orujo, extracció i maceració en calent. Utilitzaven olis d’oliva, sèsam i ametlla. Els egipcis també utilitzaven olis com ara l'oli de ricí, elaborat amb oli de ricí, que conté el verí de la ricina, el behè (de llavors de plantes de moringa), l'oli de llavors de càrtam.

L’oli també es feia servir per protegir-se de la llum solar calenta. Es considerava que els olis més refinats eren lotus, lliri i iris. Totes les receptes es van mantenir en secret, però les troballes arqueològiques confirmen que de vegades es van esculpir receptes amb el contingut exacte dels components i la seqüència de tots els procediments a les parets dels "laboratoris" on es van crear les fragàncies.

La majoria de les substàncies aromàtiques es van haver d’importar a Egipte, perquè en el clima càlid, en assecar el sòl, hi havia poques plantes. Així, per exemple, es van importar mirra i encens d’Aràbia, fusta de sàndal i agaro –de l’Índia o de l’illa de Ceilan (Sri Lanka), pi, olis d’oliva, canyella i vainilla– de Líbia, Aràbia i Orient Mitjà. La gent de mar àrab comerciava amb espècies. Eren canyella, pebre negre, nou moscada, arrel de gingebre.

On guardaven l’encens els antics egipcis? Es tractava de gerros especials fets d’ònix de marbre, que s’extreia a Tebes. Les seves mides i formes eren molt diverses. Per als olis essencials que fluïen, s’utilitzaven petits vasos d’alabastre i es fregaven en petites ampolles de pedra o ceràmica que es feien en forma de figuretes d’animals.

Però també es van apreciar les fragàncies pel fet de tenir propietats eròtiques. Al cap i a la fi, les aromes no només s’utilitzaven per curar-se de malalties o realitzar rituals, sinó que les gaudien, experimentaven la felicitat, un sentiment d’amor, alegria, seduïen, encantaven i emocionaven. Però el desig d’agradar va costar. Un gram de mirra valia la mateixa quantitat de pols d’or.

Els perfums egipcis antics eren una barreja de greixos endurits i olis essencials que es posaven sobre una perruca al principi del dia. Sota els raigs de sol calents, el greix es va anar fonent i els olis essencials s’evaporen. Es fregaven el cos amb encens, la reina Cleòpatra sempre estava envoltada d’aromes. Ella mateixa, amb gran destresa, componia mescles perfumades i cosmètics. Quan Cleòpatra va arribar a Tars amb el seu vaixell, les veles escarlates de les quals estaven saturades d’encens, Antoni va ser derrotat.

Una nova pàgina de la història de la perfumeria ja es va obrir al món antic - a Antiga Grècia.