Duffle coat: història de la creació

La història de l'abric duffle sol comptar-se des de la Primera Guerra Mundial, quan tots els marins anglesos caminaven amb aquest abric. No obstant això, aquest abric va aparèixer una mica abans. 20-25 anys abans de l’inici de la guerra a Gran Bretanya, però no a l’exèrcit, sinó a l’estudi de costura de John Portridge.

A més de cosir roba informal per a un anglès mitjà, John va trigar temps a estudiar diferents teixits... Un dels majors proveïdors de teixits en aquella època era la ciutat belga de Duffel, que des del segle XV exportava teixits a tota Europa. Entre tot l'assortiment, la marca es considerava un teixit de llana rugosa "Duffel", a partir del qual es cosien camises i bosses de duffel càlides i econòmiques. Va ser aquest teixit que John Portridge va ordenar per a l’estudi i l’experimentació.

D’aquest teixit, John va cosir un abric, mentre que, al mateix temps, prenia com a base un vestit polonès, produït a principis del segle XIX i que tenia una gran popularitat a la seva terra. Com el futur duffle coat, el redingot tenia un ajust fluix, una caputxa gran i uns tancaments a les cordes. Al principi, l'abric no era molt popular, però un cop va cridar l'atenció del mariscal de camp Bernard Montgomery, que el va trobar prou pràctic per a les necessitats de l'exèrcit.

La marina britànica va considerar exitosa la troballa de Montgomery, però es va decidir utilitzar tela anglesa per cosir. L'anàleg britànic del duffle va canviar el seu nom per "duffle", i el mateix abric va adquirir un revestiment de Gàbia escocesa... A la Primera Guerra Mundial, es van començar a emetre bates de camisa als mariners.

L’abric va superar les proves amb prou rapidesa i va guanyar confiança, ja que fins i tot durant un vent tempestuós l’abric no permetia congelar-se, la tela gairebé no es mullava, els botons es subjectaven fàcilment fins i tot amb guants potents, la caputxa gran era còmoda. tirat per sobre de la gorra i les butxaques contenien totes les petites coses necessàries.

Al començament de la Segona Guerra Mundial, Montgomery va donar l'ordre de cosir abrics per a tot el personal militar, gràcies al qual els abrics de duffle van rebre el segon nom de "Monticot", després del bon sobrenom general de Monty. No obstant això, Monty no va ser l'únic coneixedor d'aquest abric. Un altre general, David Sterling, no es va treure l’abric i fins i tot durant les operacions militars al desert, i els mariners ordinaris, en tornar a casa, van continuar vestint abrics pràctics tot l’any.

Després del final de la guerra, els abrics de duffle, cosits en gran quantitat, però inutilitzats per l'exèrcit, van inundar el mercat de la roba i van guanyar ràpidament la confiança i l'amor de la generació més jove. I les restes de la tela dels magatzems militars es van vendre a Harold Maurice, el propietari de Gloverall.

Gloverall ha redissenyat l'abric de duffle, que afegeix una vora a la butxaca i redueix la longitud. La versió militar de l'abric duffle tenia una longitud gairebé fins al genoll, perquè era pràctica en condicions dures i la versió pacífica es va escurçar fins a aproximadament la meitat de la cuixa.

A més del lateral sobre la butxaca i la longitud, els elements de fixació han canviat. L’abric duffle Gloverall està adornat amb tancaments de trompa amb llaços de cuir. La gent els deia "ullals de morsa". Un abric de Gloverall encara es considera la versió més original d’un abric de duffle i un preu assequible permet a tots els coneixedors de les tradicions comprar aquest abric.